Alzheimer

La meva mare te Alzheimer, li va ser diagnosticat el setembre del 2009, però va començar molt abans. 

Els començaments varen ser durs, els rols canvien, els fills passen a ser cuidadors, i a tots ens costa d’acceptar, ells perden el seu rol, el seu poder. I també hi ha el dol en vida... però el que vull compartir aquí és alló que m’ha ensenyat a mi aquesta malaltia. 

Perquè encara que et pugui semblar impossible, la meva vida s’ha enriquit gràcies a la malaltia de la meva  mare.

He après que una malaltia NO és una desgracia, és un pas més en la vida, una corva del camí, o millor, un túnel, el qual, per molt que ens espanti hem de travesar. 
I podem aprendre d’això.

A mi, l’Alzheimer de la meva mare m’ha portat a rel.lacionar-me amb ella de forma molt diferent. El meu germà i jo hem hagut d’establir una nova comunicació i una nova manera de moure’ns vers ella. Per començar, et diré que té molt a veure amb seguir-li la corrent i dir a tot que si, je, je, quelcom no gaire habitual en el nostre currículum familiar. Es la millor manera d’aconseguir que faci allò que volem!

La demència de la Dolors, així s’anomena ma mare, m’ha permès comunicar-me amb ella de germana a germana, d’amiga a amiga, he tingut el plaer de conèixer la jove enamorada del meu pare, a la germana sol.lícita dels seus germans, a la filla que adora al seu pare, a la nena obedient de sa mare, a la nena capritxosa que mai no fou..... un privilegi!
Cada dia, el meu germà, la Hilda (la persona que cuida maravellosament d’ella) i jo, realitzem un viatge en el temps i en la fantasia.
Alguns dies ma mare em rep com si fes anys que no ens veiem, d’altres com si hagués ressuscitat, o com si acabés d’arribar de la cuina. Acull les meves mostres d’estimació i la nova tendresa que em genera amb una gratitud nova, i em tracta segons el personatge que ha decidit assajar, en aquesta obra de teatre tan singular anomenada Alzheimer.

Sincerament, si passo un parell de dies sense veure-la la trobo a faltar. Confesso que abans això no em passava. 
A part de les visites diàries que fem a la mare, cada divendres, el meu germà i jo ens l’enduem a passejar amb el cotxe. 

Amb ella hem visitat llocs oblidats de la infància, descobert parcs i racons nous de Barcelona.... una malaltia de la memòria ens fa recordar.
Els divendres per la tarda s’han convertit en la nostra tarda especial, la tarda familiar de la setmana, i crec que els tres la gaudim un munt. Ella, per descomptat, la espera amb candeletes e intenta repetir-la cada dia!

Si tens algun amic o parent amb Alzheimer, espero que aquest escrit et serveixi.
Escriu-me si vols, informat, demana ajuda, però sobretot, ves a veure’l/la, no t’amaguis, no et posis les dues excuses típiques que tots fem servir: "de totes maneres no em coneixerà" "no serveix de res dir-li perquè no se’n recordarà”.

Digues-li que te’l estimes, acomiada’t de qui va ser i abraça a qui és ara. No importa si no et "coneix", permet que t’inventi, que decideixi qui ets avui.

Sovint, que no sàpiguen qui ets no vol dir que no agraeixin la teva visita. La meva mare hi ha voltes en que no em coneix, però sap que m’estima.

No siguis covard i travessa el túnel, sinò no sabràs mai que hi ha a l’altre costat.

Això si, si vas a veure’l accepta el repte, no pretenguis que faci el que tu vols, no intentis tornar-lo a la “normalitat”. Potser hauràs de passejar, o sortir al balcó a ple hivern, o fer veure que ets al cinema. I que? Es tan terrible?

Ves-hi obert, sense idees preconcebudes, porta-hi les teves criatures si en tens, que sàpiguen que hi ha persones malaltes i que diuen coses rares i que tot i així ens les estimem.

Prepara’t i gaudeix del viatje!